10. ago., 2020

ANÈCDOTES PERIQUES

ANÈCDOTES PERIQUES

Darrerament he tingut el goig de viure un parell d’anècdotes en clau perica que m’han fet refermar en el plaer de ser part d’una minoria. Una minoria que si és vol és selecta i combativa, però minoria al cap i la fi ja que no es pot obviar que en el nostre país no és el més corrent que hom s’identifiqui amb l’Espanyol.

La primera anècdota la vaig viure en un concert del grup Blaumut (per a mi, actualment, el millor grup del panorama musical català), que va tenir lloc al Camp Nou el passat dia 28 de juliol. Hi vaig acudir amb la meva mascareta perica, complint les normes de seguretat imposades per la Covid-19. Encara no portava 5 minuts assegut a la meva localitat quan vaig notar que algú em tocava l’esquena. Era un senyor que orgullosament em mostrava l’escut de l’Espanyol que portava en la pantalla del seu mòbil. Seguidament em va dir, amb molt d’orgull “jo també sóc perico”. Ens vam saludar afectuosament i va tornar a la seva localitat ben pròxima a la meva.

La segona la vaig viure en un supermercat de Torroella de Montgrí. En aquest cas hi anava amb samarreta, gorra i mascareta periques. Quan vaig anar a pagar, el caixer em va dir “molt maca la mascareta. Li vaig preguntar si ell també era perico i em va dir que sí. Llavors ens vam felicitar mútuament per la nostra pertinença perica.

En resum formar part d’una minoria té aquest tipus d’alegries. Per què, oi que no m’hauria passat el mateix en cas d’haver anat amb símbols del Barça ja que això és el que es considera més normal???

 

Jordi Princep