OPINEU/OPINEM.

17. ago., 2020

 


TV3, sempre amatent a l'actualitat més rabiosa, està oferint (16 d'agost), pel seu primer canal un programa especial sobre la crisi del Barça. Perquè el fet que Catalunya estigui vivint i patint els efectes socials i econòmics d'una estranya pandèmia, no importa. Que Catalunya tingui presos polítics i polítics a l'exili, tampoc no importa. L'important és el "Crist gros del país" L'important és el Barça. Si perd perquè perd; si guanya perquè guanya. El cas és posar uns mitjans de comunicació que paguem tots els catalans al servei d'un club esportiu privat. I en tot cas, per què no es passa el programa pel canal temàtic esportiu Esport 3???Prou, prou, ja n'hi ha prou. M'ofego amb tant servilisme culer. Catalunya és més que un club!!!
Jordi Príncep

10. ago., 2020

ANÈCDOTES PERIQUES

Darrerament he tingut el goig de viure un parell d’anècdotes en clau perica que m’han fet refermar en el plaer de ser part d’una minoria. Una minoria que si és vol és selecta i combativa, però minoria al cap i la fi ja que no es pot obviar que en el nostre país no és el més corrent que hom s’identifiqui amb l’Espanyol.

La primera anècdota la vaig viure en un concert del grup Blaumut (per a mi, actualment, el millor grup del panorama musical català), que va tenir lloc al Camp Nou el passat dia 28 de juliol. Hi vaig acudir amb la meva mascareta perica, complint les normes de seguretat imposades per la Covid-19. Encara no portava 5 minuts assegut a la meva localitat quan vaig notar que algú em tocava l’esquena. Era un senyor que orgullosament em mostrava l’escut de l’Espanyol que portava en la pantalla del seu mòbil. Seguidament em va dir, amb molt d’orgull “jo també sóc perico”. Ens vam saludar afectuosament i va tornar a la seva localitat ben pròxima a la meva.

La segona la vaig viure en un supermercat de Torroella de Montgrí. En aquest cas hi anava amb samarreta, gorra i mascareta periques. Quan vaig anar a pagar, el caixer em va dir “molt maca la mascareta. Li vaig preguntar si ell també era perico i em va dir que sí. Llavors ens vam felicitar mútuament per la nostra pertinença perica.

En resum formar part d’una minoria té aquest tipus d’alegries. Per què, oi que no m’hauria passat el mateix en cas d’haver anat amb símbols del Barça ja que això és el que es considera més normal???

 

Jordi Princep

7. jul., 2020

Demà dimecres se certificarà el descens del nostre equip a segona divisió i serà a casa del màxim rival ciutadà el Barça. Mai no han estat tan vergonyoses les altres ocasions. A l’última vaig plorar i l’equip moria per salvar la categoria. Aquest cop el descens serà humil·liant. Ho farem com a fanalet vermell. Just l’any de la commemoració del 120è aniversari d’un dels clubs més històrics de les lligues espanyola i europees. Un bon regal per a l’aficionat perico acostumat a tot tipus de dissorts.

No ho mereixem com a afició, però sí esportivament. Ens han enfonsat miserablement. Els culpables tothom sap qui són i és possible que Mr. Chen es torni a equivocar.

Enguany no ploraré!! No ho mereixen!! Apostaré per sigui insistint que l’Espanyol necessita algun tipus de refundació, tant en el camp social com en l’esportiu, conjuntament amb una modernització estructural. Necessitem professionals qualificats i que donin la cara sempre que sigui necessari. El Titànic s’enfonsa i els supervivents haurem de remar per portar-lo, de nou, al port en què mereix ser.

És tan clau la part social com l’esportiva. Comparteixo al 99,99% el comunicat de la FCPE. Cal que recuperem moltes coses perdudes, però crec que obliden esmentar la recuperació de la catalanitat i l’arrelament a la terra que el va veure néixer.

L’Espanyol Un Club Català de Futbol. Sempre!!!!
Ernest Vilches Rull
Soci,accionista i patidor!!!!!🦜⚪️🔵🔵⚪️

26. jun., 2020
24. jun., 2020
www.pericosonline.net

Opinió: Ernest Vilches Rull

L’ESPANYOL I LES PANDÈMIES

Molt abans de la Covid-19, l’Espanyol ja patia una pandèmia endèmica. Des de Glasgow no hem aconseguit tenir un equip amb aspiracions, cosa què ens va prometre mister Chen. Aquest club maltractat històricament per les anomenades famílies, esdevé un negoci lucratiu per a molts i perd l’essència, junt amb un cert maltracte cap a un soci fidel i combatiu que lentament es va desil·lusionant i allò que es va definir com La Força d’un Sentiment, no deixa de ser això, un sentiment que de mica en mica, va sent cada cop més minoritari.
La maleïda pandèmia ha posat la realitat damunt de la taula. Tebas i cia i la claudicació dels clubs han demostrat que els diners estan per damunt de tot. L’afició és secundària i els partits són esperpèntics, fins i tot amb grades “tunejades” que simulen un públic que no hi és.
L’Espanyol, per història, mereix molt més. L’esperança Chen no ha estat més que un suflé i quasi que no pot baixar més. Crides èpiques i desesperança jornada rere jornada. Han estat i són anys de mala gestió esportiva i lluites intestines que ens han portat fins aquí. No en tenim prou amb voluntats, necessitem realitats i potser la primera que patirem serà la de baixar a segona per mèrits propis. Començo a no reconèixer el meu equip. Abans moríem per la samarreta. La gran majoria dels jugadors pensen en el seu futur, mentre els altres estan deprimits davant el que ens espera.

Crec que Abelardo no és l’entrenador idoni per a l’actual Espanyol. Ell vol gladiadors i de Calleri només en tenim un. Tres entrenadors i l’orquestra desafina. El futbol és capriciós. Chen no es va assabentar de l’oferta bètica a Rubi i no va reaccionar convenientment. Després va marxar el Panda que, fins ara, ha aconseguit tres gols i nosaltres al pou.

En el proper partit el Betis pot rematar tot aquest despropòsit

L’afició perica està tocada i tot són propòsits. Tant de bo el miracle de la salvació es faci realitat.

Sempre Espanyol!!!

Ernest Vilches Rull