9. jul., 2020

Final segona divisió

Finalment s’ha consumat el desastre. 26 anys després, amb el pressupost més alt del club fins ara, i la plantilla més cara de la història, es consuma el fracàs més estrepitós de l’era Chen, i possiblement dels 120 anys d’història del nostre Club.
Sens dubte una temporada per oblidar, per borrar de l’imaginari col·lectiu, però per nosaltres, la temporada que ha de servir com a punt d’inflexió per començar a redissenyar el nou RCD Espanyol.
La temporada que havia de ser la del somni Europeu, s’ha convertit en la del malson, el ridícul, la desesperació, les errades, els despropòsits i l’esperpent final.
A TOTS ens han saltat les llàgrimes al veure l’oficialitat de la pèrdua de la màxima categoria. Fins i tot a aquells abundants alarmistes que entonen el “ja ho deia” per naturalesa; a aquests també. Perquè els pericos som patidors de mena, tenim un gen en el nostre ADN que ens fa especialment resilients, però coses com aquestes fan mes mal del que pensem.
Però arriba un punt que quan les estructures estan podrides, res de bo en pot sortir, ni a bon port es pot arribar.
Si ens remuntem en la història dels últims 20 anys del club, s’han anat succeint una sèrie d’errors que han anat llastrant el club en menor o major mesura i que semblaven quedar en l’oblit de tothom quan el Sr. Chen agafava les regnes del club i posava en marxa el seu pla per al sanejament econòmic. Sens dubte un arriscat i atrevit moviment, que combinat amb la consecució de plaça en lliga europea la temporada passada, augurava una temporada si més no il·lusionant per l’aficionat. Però res més lluny d’això, l’arriscat però aplaudit i benaventurat sanejament econòmic, ens ha portat a un descens de categoria.
Curiositats de la vida, una de les majors pors que teníem fa uns anys enrere, la pèrdua de la màxima categoria degut a la insolvència econòmica, ha arribat en un dels millors moments econòmics de la història del club.
Però a tot li hem de buscar el costat positiu, perquè si no fos per aquest sanejament econòmic, aquest descens suposaria una crisi de grans dimensions que fins i tot ens podria portar a veure l’ombra d’una possible desaparició com a institució.
Però això no treu que la planificació esportiva, social i institucional, fa anys que naveguen sense rumb.
Aquest és el moment de ser valents, de seure a la cadira i treballar de veritat per dissenyar l’estructura correcte que necessita el nostre club.
Aprofitem aquest descens per “fer net” en tots els sentits de l’expressió i comencem a dissenyar un RCD Espanyol professional i modern. Però això no passa tant sols per fer fora a un determinat nombre de jugadors, tècnics... caps visibles d’aquesta patacada històrica. Passa també per ser valent fent canvis en l’estructura organitzativa, junta directiva, cos tècnic, i també, i molt important, en la vessant social i institucional.
S’ha de definir un pla estratègic que marqui les línies a seguir, i que marqui objectius clars i ambiciosos, però coherents i realistes.
S’ha d’aprofitar aquesta sotragada per sacsejar el club i fer-lo despertar. Perquè la màquina del futbol modern per desgràcia ja no entén del romanticisme del futbol d’abans.
Aquesta és la part on la nova junta directiva ha de ser valenta, audaç i atrevida per fer del RCD Espanyol un club professional i modern.
Però entenem que la tota aquesta part econòmica del club, no pot ser la única ni la predominant. El futbol es basa en resultats, en si la pilota la entres tu o te la entren a tu. I aquí és on s’ha d’afinar especialment.
Vestir un projecte esportiu ambiciós i de futur, comptant amb un gran actiu que tenim des de fa molts anys i que alguns han volgut destruir, el planter. Però essent conscients que calen moltes altres coses per fer figurar al RCD Espanyol entre els “grans”.
Però com a GRAN club que som, no cal oblidar-nos de la vessant social i institucional. Fa masses anys que hem deixat de ser un club de referència degut a molts conflictes socials interns que no ens han portat res de bo, ans al contrari.
Segurament la vessant social del club sigui la que porta més anys navegant sense rumb, i això cal que s’acabi. Estar clar que el clima social i polític de casa nostra, Catalunya, no hi ha ajudat gens d’uns anys cap a aquí. Però la política adoptada des del club, la del silenci, posar una cortina de fum o fins i tot mirar cap a un altre costat; ha fet que tots els grups d’animació, agrupacions, col·lectius... tirin pel seu cantó, vulguin fer prevaldre les seves idees o que s’intentin apoderar en nom seu de la imatge i ideologia del club.
I això fa que ara mateix hi hagi molts colors polítics, molts pensaments, opinions i ideologies diferents, i que totes intentin fer-se seu el club, però que cap ajudi a contribuir a un RCD Espanyol millor, identificat en una imatge comuna i consensuada, però sobretot identificable.
En aquesta part, nosaltres com a Col·lectiu volem ser especialment actius i contribuir a redissenyar una nova política social. Fent un replanteig general i buscant el màxim consens, que ens porti a ser un club referent a nivell social, amb una imatge forta, valenta i identificable per a tothom.
Deixar de banda colors polítics, pensaments, opinions, posicions... per d’una vegada per totes fer un front comú. Crear un moviment sols ens Blanc i Blau on TOTHOM tingui cabuda, això sí, respectant aquesta màxima amb absoluta escrupolositat de tant sols en Blanc i Blau.
Últimament hem estat partícips de diverses manifestacions de caire social i d’afeccionats que no representen el sentir general de tots, ni que identifiquen la nostre essència i valors, però que per desgràcia han tingut més repercussió de l’esperada i que a la única cosa que han contribuït és a crear una falsa imatge del RCD Espanyol, a l’apropiació per part d’uns pocs de tota una institució i a un caire de crispació social que pot tenir conseqüències nefastes.
Si no som capaços de fer una cosa tant senzilla com respectar-nos els uns als altres, com ja fa massa temps que passa, és que hi ha masses interessos i ganes per part d’uns pocs de “fer-se seu” el club. I el club, ho som tots. Totes les persones que paguen el carnet de soci o abonat, tothom qui ve al camp, tothom qui paga els partits per veure’ls per TV, tothom qui predica Blanc i Blau allà on va, sigui al poble del costat o a l’altre punta de món...
Som conscients que la realitat social del RCD Espanyol és molt diversa. Per això, ara més que mai, cal fer un replanteig i engegar d’una vegada per totes la campanya definitiva que ens acompanyarà a sentir-nos orgullosos de pertànyer a aquest sentiment, de veure com omplim el camp i tots remem en la mateixa direcció i que serà un símbol i la guia a seguir per a les generacions futures.
Martí Bofill i Negre
Vocal Col·lectiu BiB Roger de Llúria
9-7-2020