9. jul., 2020

DE LA IL·LUSIÓ A L’INFERN

DE LA IL·LUSIÓ A L’INFERN

Ja està. Ja no hi ha res a fer. 27 anys després de l’últim descens, l’Espanyol tornarà, la temporada vinent a jugar a segona divisió. Una segona divisió espanyola, que d’ençà que les televisions s’hi han interessat i han començat a abocar-hi diners, ha esdevingut una categoria molt competitiva per la qual cosa, serà molt difícil que el seu pas per aquesta divisió sigui tan sols d’una temporada. Com va, feliçment, succeir en els tres descensos anteriors.

Hom què pot esperar quan el seu equip és el segon màxim golejat i també el segon menys golejador. Què es pot esperar quan el màxim golejador, ha fet la “garratibant “quantitat de quatre gols??? Creiem que hom pot parlar del pitjor Espanyol de la història. Números canten.

La temporada del retorn a Europa, esdevindrà lamentablement, també la del retorn a segona divisió. Un retorn com a cuers de primera divisió. Quan en els anteriors descensos s’havia caigut en promocions.

En el retorn a la competició després de la pandèmia, es van aconseguir dos bons resultats. Victòria contra l’Alavés i empat a domicili contra el Getafe. Però passat aquest miratge i arran de la desfeta, a casa, contra el Levante, van aparèixer totes les misèries i mancances de l’equip i va quedar clar quin era la nostra trista inevitable destinació.

El president-propietari del club, Mr. Chen, va dir el dia de la seva presentació pública que l’Espanyol en tres temporades, estaria en condicions de jugar la Champions League. Sí que hem jugat a Europa (Europa League), això cal reconèixer-ho però el que no ens va dir és que en tres temporades tornaríem a segona divisió.

No, no es pot dirigir un club de futbol a més de 10.000 quilòmetres de distància i a base de reunions telemàtiques!!

Això no obstant, cal reconèixer al màxim mandatari de Rastar Group la important inversió feta en matèria de fitxatges en el mercat d’hivern (més de 40 milions d’euros) Quan ja es veia que la marxa del club no era ni de molt lluny òptima i el descens a segona començava a amenaçar. I que la seva compra del club, va evitar-ne la seva desaparició.

Una institució catalana, com l’Espanyol, no pot viure donant l’esquena a la societat que l’ha vist néixer.Com ha fet repetitivament en els darrers convulsos anys. L’Espanyol necessita una identitat fortament catalana. Amb una aposta decidida per la defensa de la llengua i la cultura catalanes. I això es pot i s’ha de fer sense entrar en política. I aleshores cadascú que decideixi si li interessa formar-ne part o no.

Els socis i aficionats de l’Espanyol, veiem com l’esmentat president-propietari manté un estrany silenci davant dels dramàtics moments que viu el club. Per no parlar del silenci dels seus principals representants a Barcelona (Carlos García Pont, Mao Ye Wun, etc.)
Què pensen tots ells??? Què pensen fer per a retornar el primer equip a una categoria que mai no hauria d’haver abandonat???

Creiem que és necessari que Mr. Chen, nomeni un representat seu a casa nostra que senti un insubornable sentiment perico. Que sàpiga parlar i defensar el club davant dels mitjans de comunicació. Que quan ell parli els socis i aficionats ens l’escoltem. Tot això ens porta a demanar el retorn d’en Joan Collet. Un home de qui ningú no dubta dels seus sentiments i que coneix a la perfecció les interioritats del club ja que per alguna cosa va ser-ne president en una etapa en què les estretors econòmiques en posaven en dubte la continuïtat.

També hem vist amb estranyesa com el titular de la fracassada política esportiva (Rufete),era nomenat entrenador de l’equip i màxim responsable d’aquesta àrea esportiva. Rufete, un director esportiu que no ha sabut fer un equip competitiu quan més diners hi ha hagut destinats a fitxatges.

Aquest és el resum d’una temporada que no s’havia d’haver reprès mai i que si ha arribat a la seva fi, ho ha estat per les maniobres del president de la LFP, l’exmembre de Fuerza Nueva i votant de VOX, el Sr. Javier Tebas qui, junt amb els seus sicaris, ha menyspreat totalment les aficions de tots els club i així hem hagut d’assistir a les jornades que no s’havien pogut jugar a través de les plataformes televisives, les quals ens han ofert unes imatges esperpèntiques amb estadis buits, però amb un públic virtual que més que persones semblen confits de colors; i amb so de càntics i crits de suport enllaunats. Tot plegat ha deixat entre les aficions dels diferents clubs una mena de sentiment de llunyania envers tot el que passava en aquests partits jugats en unes molt estranyes condicions.

Sigui com sigui i on sigui, aquest col·lectiu seguirà donant suport al RCD Espanyol de Barcelona. El nostre club!!!

Col·lectiu BiB Roger de Llúria
Jordi Príncep
Vicepresident
9-7-2020