COMUNICATS

9. jul., 2020

Finalment s’ha consumat el desastre. 26 anys després, amb el pressupost més alt del club fins ara, i la plantilla més cara de la història, es consuma el fracàs més estrepitós de l’era Chen, i possiblement dels 120 anys d’història del nostre Club.
Sens dubte una temporada per oblidar, per borrar de l’imaginari col·lectiu, però per nosaltres, la temporada que ha de servir com a punt d’inflexió per començar a redissenyar el nou RCD Espanyol.
La temporada que havia de ser la del somni Europeu, s’ha convertit en la del malson, el ridícul, la desesperació, les errades, els despropòsits i l’esperpent final.
A TOTS ens han saltat les llàgrimes al veure l’oficialitat de la pèrdua de la màxima categoria. Fins i tot a aquells abundants alarmistes que entonen el “ja ho deia” per naturalesa; a aquests també. Perquè els pericos som patidors de mena, tenim un gen en el nostre ADN que ens fa especialment resilients, però coses com aquestes fan mes mal del que pensem.
Però arriba un punt que quan les estructures estan podrides, res de bo en pot sortir, ni a bon port es pot arribar.
Si ens remuntem en la història dels últims 20 anys del club, s’han anat succeint una sèrie d’errors que han anat llastrant el club en menor o major mesura i que semblaven quedar en l’oblit de tothom quan el Sr. Chen agafava les regnes del club i posava en marxa el seu pla per al sanejament econòmic. Sens dubte un arriscat i atrevit moviment, que combinat amb la consecució de plaça en lliga europea la temporada passada, augurava una temporada si més no il·lusionant per l’aficionat. Però res més lluny d’això, l’arriscat però aplaudit i benaventurat sanejament econòmic, ens ha portat a un descens de categoria.
Curiositats de la vida, una de les majors pors que teníem fa uns anys enrere, la pèrdua de la màxima categoria degut a la insolvència econòmica, ha arribat en un dels millors moments econòmics de la història del club.
Però a tot li hem de buscar el costat positiu, perquè si no fos per aquest sanejament econòmic, aquest descens suposaria una crisi de grans dimensions que fins i tot ens podria portar a veure l’ombra d’una possible desaparició com a institució.
Però això no treu que la planificació esportiva, social i institucional, fa anys que naveguen sense rumb.
Aquest és el moment de ser valents, de seure a la cadira i treballar de veritat per dissenyar l’estructura correcte que necessita el nostre club.
Aprofitem aquest descens per “fer net” en tots els sentits de l’expressió i comencem a dissenyar un RCD Espanyol professional i modern. Però això no passa tant sols per fer fora a un determinat nombre de jugadors, tècnics... caps visibles d’aquesta patacada històrica. Passa també per ser valent fent canvis en l’estructura organitzativa, junta directiva, cos tècnic, i també, i molt important, en la vessant social i institucional.
S’ha de definir un pla estratègic que marqui les línies a seguir, i que marqui objectius clars i ambiciosos, però coherents i realistes.
S’ha d’aprofitar aquesta sotragada per sacsejar el club i fer-lo despertar. Perquè la màquina del futbol modern per desgràcia ja no entén del romanticisme del futbol d’abans.
Aquesta és la part on la nova junta directiva ha de ser valenta, audaç i atrevida per fer del RCD Espanyol un club professional i modern.
Però entenem que la tota aquesta part econòmica del club, no pot ser la única ni la predominant. El futbol es basa en resultats, en si la pilota la entres tu o te la entren a tu. I aquí és on s’ha d’afinar especialment.
Vestir un projecte esportiu ambiciós i de futur, comptant amb un gran actiu que tenim des de fa molts anys i que alguns han volgut destruir, el planter. Però essent conscients que calen moltes altres coses per fer figurar al RCD Espanyol entre els “grans”.
Però com a GRAN club que som, no cal oblidar-nos de la vessant social i institucional. Fa masses anys que hem deixat de ser un club de referència degut a molts conflictes socials interns que no ens han portat res de bo, ans al contrari.
Segurament la vessant social del club sigui la que porta més anys navegant sense rumb, i això cal que s’acabi. Estar clar que el clima social i polític de casa nostra, Catalunya, no hi ha ajudat gens d’uns anys cap a aquí. Però la política adoptada des del club, la del silenci, posar una cortina de fum o fins i tot mirar cap a un altre costat; ha fet que tots els grups d’animació, agrupacions, col·lectius... tirin pel seu cantó, vulguin fer prevaldre les seves idees o que s’intentin apoderar en nom seu de la imatge i ideologia del club.
I això fa que ara mateix hi hagi molts colors polítics, molts pensaments, opinions i ideologies diferents, i que totes intentin fer-se seu el club, però que cap ajudi a contribuir a un RCD Espanyol millor, identificat en una imatge comuna i consensuada, però sobretot identificable.
En aquesta part, nosaltres com a Col·lectiu volem ser especialment actius i contribuir a redissenyar una nova política social. Fent un replanteig general i buscant el màxim consens, que ens porti a ser un club referent a nivell social, amb una imatge forta, valenta i identificable per a tothom.
Deixar de banda colors polítics, pensaments, opinions, posicions... per d’una vegada per totes fer un front comú. Crear un moviment sols ens Blanc i Blau on TOTHOM tingui cabuda, això sí, respectant aquesta màxima amb absoluta escrupolositat de tant sols en Blanc i Blau.
Últimament hem estat partícips de diverses manifestacions de caire social i d’afeccionats que no representen el sentir general de tots, ni que identifiquen la nostre essència i valors, però que per desgràcia han tingut més repercussió de l’esperada i que a la única cosa que han contribuït és a crear una falsa imatge del RCD Espanyol, a l’apropiació per part d’uns pocs de tota una institució i a un caire de crispació social que pot tenir conseqüències nefastes.
Si no som capaços de fer una cosa tant senzilla com respectar-nos els uns als altres, com ja fa massa temps que passa, és que hi ha masses interessos i ganes per part d’uns pocs de “fer-se seu” el club. I el club, ho som tots. Totes les persones que paguen el carnet de soci o abonat, tothom qui ve al camp, tothom qui paga els partits per veure’ls per TV, tothom qui predica Blanc i Blau allà on va, sigui al poble del costat o a l’altre punta de món...
Som conscients que la realitat social del RCD Espanyol és molt diversa. Per això, ara més que mai, cal fer un replanteig i engegar d’una vegada per totes la campanya definitiva que ens acompanyarà a sentir-nos orgullosos de pertànyer a aquest sentiment, de veure com omplim el camp i tots remem en la mateixa direcció i que serà un símbol i la guia a seguir per a les generacions futures.
Martí Bofill i Negre
Vocal Col·lectiu BiB Roger de Llúria
9-7-2020

9. jul., 2020

DE LA IL·LUSIÓ A L’INFERN

Ja està. Ja no hi ha res a fer. 27 anys després de l’últim descens, l’Espanyol tornarà, la temporada vinent a jugar a segona divisió. Una segona divisió espanyola, que d’ençà que les televisions s’hi han interessat i han començat a abocar-hi diners, ha esdevingut una categoria molt competitiva per la qual cosa, serà molt difícil que el seu pas per aquesta divisió sigui tan sols d’una temporada. Com va, feliçment, succeir en els tres descensos anteriors.

Hom què pot esperar quan el seu equip és el segon màxim golejat i també el segon menys golejador. Què es pot esperar quan el màxim golejador, ha fet la “garratibant “quantitat de quatre gols??? Creiem que hom pot parlar del pitjor Espanyol de la història. Números canten.

La temporada del retorn a Europa, esdevindrà lamentablement, també la del retorn a segona divisió. Un retorn com a cuers de primera divisió. Quan en els anteriors descensos s’havia caigut en promocions.

En el retorn a la competició després de la pandèmia, es van aconseguir dos bons resultats. Victòria contra l’Alavés i empat a domicili contra el Getafe. Però passat aquest miratge i arran de la desfeta, a casa, contra el Levante, van aparèixer totes les misèries i mancances de l’equip i va quedar clar quin era la nostra trista inevitable destinació.

El president-propietari del club, Mr. Chen, va dir el dia de la seva presentació pública que l’Espanyol en tres temporades, estaria en condicions de jugar la Champions League. Sí que hem jugat a Europa (Europa League), això cal reconèixer-ho però el que no ens va dir és que en tres temporades tornaríem a segona divisió.

No, no es pot dirigir un club de futbol a més de 10.000 quilòmetres de distància i a base de reunions telemàtiques!!

Això no obstant, cal reconèixer al màxim mandatari de Rastar Group la important inversió feta en matèria de fitxatges en el mercat d’hivern (més de 40 milions d’euros) Quan ja es veia que la marxa del club no era ni de molt lluny òptima i el descens a segona començava a amenaçar. I que la seva compra del club, va evitar-ne la seva desaparició.

Una institució catalana, com l’Espanyol, no pot viure donant l’esquena a la societat que l’ha vist néixer.Com ha fet repetitivament en els darrers convulsos anys. L’Espanyol necessita una identitat fortament catalana. Amb una aposta decidida per la defensa de la llengua i la cultura catalanes. I això es pot i s’ha de fer sense entrar en política. I aleshores cadascú que decideixi si li interessa formar-ne part o no.

Els socis i aficionats de l’Espanyol, veiem com l’esmentat president-propietari manté un estrany silenci davant dels dramàtics moments que viu el club. Per no parlar del silenci dels seus principals representants a Barcelona (Carlos García Pont, Mao Ye Wun, etc.)
Què pensen tots ells??? Què pensen fer per a retornar el primer equip a una categoria que mai no hauria d’haver abandonat???

Creiem que és necessari que Mr. Chen, nomeni un representat seu a casa nostra que senti un insubornable sentiment perico. Que sàpiga parlar i defensar el club davant dels mitjans de comunicació. Que quan ell parli els socis i aficionats ens l’escoltem. Tot això ens porta a demanar el retorn d’en Joan Collet. Un home de qui ningú no dubta dels seus sentiments i que coneix a la perfecció les interioritats del club ja que per alguna cosa va ser-ne president en una etapa en què les estretors econòmiques en posaven en dubte la continuïtat.

També hem vist amb estranyesa com el titular de la fracassada política esportiva (Rufete),era nomenat entrenador de l’equip i màxim responsable d’aquesta àrea esportiva. Rufete, un director esportiu que no ha sabut fer un equip competitiu quan més diners hi ha hagut destinats a fitxatges.

Aquest és el resum d’una temporada que no s’havia d’haver reprès mai i que si ha arribat a la seva fi, ho ha estat per les maniobres del president de la LFP, l’exmembre de Fuerza Nueva i votant de VOX, el Sr. Javier Tebas qui, junt amb els seus sicaris, ha menyspreat totalment les aficions de tots els club i així hem hagut d’assistir a les jornades que no s’havien pogut jugar a través de les plataformes televisives, les quals ens han ofert unes imatges esperpèntiques amb estadis buits, però amb un públic virtual que més que persones semblen confits de colors; i amb so de càntics i crits de suport enllaunats. Tot plegat ha deixat entre les aficions dels diferents clubs una mena de sentiment de llunyania envers tot el que passava en aquests partits jugats en unes molt estranyes condicions.

Sigui com sigui i on sigui, aquest col·lectiu seguirà donant suport al RCD Espanyol de Barcelona. El nostre club!!!

Col·lectiu BiB Roger de Llúria
Jordi Príncep
Vicepresident
9-7-2020

27. jun., 2020

Avui es confirma que tenim una part de l’afició que no mereix representar el nostre Club. L’amenaça i l’insult als jugadors és la seva única resposta cap a una situació desesperant. Aquesta cara, en tots els sentits, feixista, és la seva manera d’ajudar. Possiblement sigui un sentir entendible per més gent de la que voldríem creure; i l’expressió d’uns sentiments a flor de pell, castigats durant no només aquesta temporada, sinó que ja venen masegats de temps pretèrits. El que sí estar clar, és que aquesta no és la manera d’ajudar a un equip apàtic i erràtic, ni la solució a una crisi, ja no només esportiva, sinó també social i institucional.
Bona mostra d’això és que anem pel quart entrenador de la temporada. Aquesta situació no hi ha equip que l’aguanti. A algú li interessa fer-nos creure que els jugadors són els únics culpables! Però no senyors! No és ben bé així. Això ve de molt més enrere.
Centrant-nos però en aquesta nefasta temporada, bona part de culpa és del nostre President, que reconeixia no haver actuat amb celeritat al assabentar-se tard del tema Rubi. Quan es decidia dissenyar les línies mestres del tant esperat “retorn a Europa” amb una economia “de guerra” i un projecte esportiu en vies de l’obsolescència. Masses errors que s’han volgut tapar amb pegats, falses promeses o esperant la divina providència en forma de gol de Coromines al minut 92 de l’última jornada de Lliga.
De la promesa de jugar la Champions League, a 2a en tres temporades. Un presumpte projecte que ha tirat per terra les il·lusions d’una afició molt maltractada històricament. La solució, Rufete, és lamentable. Ell és un dels culpables, i sorprenentment, en un cop de timó, agafa la cadira de Tècnic per salvar al Club... fa riure la situació esperpèntica que estem generant nosaltres mateixos. Riure, per no plorar.
Tant de bo estiguem equivocats, però té molt mala pinta. Som un vaixell a la deriva, una nau sense rumb ni timó, però sobretot sense un comandant capaç de donar les ordres oportunes per redreçar el rumb.
Qui assessora a Mr. Chen? El mateix Rufete?! Qui ens ha de salvar? O qui ens vol destruir?
Que no ens facin mirar als aficionats i seguidors cap als jugadors com a únics culpables. Els despatxos estan plens de culpables i el silenci és la seva única solució.
Demanem una nova Junta Directiva, amb professionals capaços de dotar al club de les estructures necessàries per tornar al lloc que per història ens pertoca dins el futbol estatal. Demanem una mà dreta del President que sigui forta, capaç, que estigui al RCDE Stadium i no a mils de kilòmetres de distància, i que sigui valent per guiar a aquest, ja que considerem que Mr. Chen està massa allunyat, també físicament, de la realitat del futbol i del Club.
I amb aquest escrit no estem fent una crida a que surtin els habituals “àngels salvadors”, ni les famoses famílies..., un altre dels mals endèmics del nostre club. Sinó que es faci un front comú, valent i crític, unit tant sols pel Blanc i Blau i deixant de banda colors polítics, ideologies o pensaments. Una agrupació de persones decidides, compromeses i exigents amb la reestructuració i adequació del que és més que La Força d’un Sentiment o una Meravellosa Minoria, és una passió i un amor a uns colors per sobre de tot. En definitiva, fer de l’Espanyol un club modern i professional. Perquè sinó ens passarà allò que resa eI refrany castellà que diu que “de tanto que la quisimos, la matamos”. I haurem convertit el somni en malson.

Col·lectiu Blanc i Blau Roger de Llúria

28. abr., 2020
28. abr., 2020